Prometeu és considerat un personatge fabulós dins de la mitologia grega. Tot i que va ser un tità oriünd dels titans habitants de l'univers abans de l'arribada dels déus de l'Olimp, es relacionava amb ells i formava aliances a l'compartir el mateix escenari. Aquí veuràs la llegenda d'aquest heroi encarregat de la raça humana. Sabràs qui van ser els seus pares, els seus gestes que va posar en risc el seu benestar per donar-li als mortals atributs que només eren de déus i la seva relació amb la famosa Pandora. Sense més que fer-te esperar, comença a llegir la impressionant aventura de Prometeu.
Qui van ser els pares de Prometeu?
Durant l'era dels déus de l'Olimp, també van existir els titans i Prometeu era un d'ells. Era fill de Jàpet i d'una nimfa marina anomenada Clímene. Els seus germans eren: Epimeteu, Meneci i Atlas. Entre ells, Prometeu va ser el més agosarat, capaç de reptar als déus sense importar com li afectaria aquestes accions més endavant.
Què feia Prometeu?
Era l'encarregat de crear la humanitat, vegem com va ser la seva participació en aquest procés. En principi, ell i el seu germà Epimeteu eren els encomanats de crear els animals i la raça humana. Com també proporcionar tot el necessari perquè poguessin viure, tant condicions físiques, com l'hàbitat de cada espècie.
Epimeteu va començar creant els animals. Els va fer de diferents tipus i va donar a cadascun característiques distintives entre uns i altres. Segons expliquen les llegendes, la varietat d'éssers vivents va ser producte de la imaginació d'aquest personatge. Quan li va tocar dissenyar a l'home, va cridar a Prometeu, així entre els dos podien fer alguna cosa grandiós, original.
Va ser en aquest moment en què Prometeu es va inspirar en la creació d'l'home amb facultats diferents de les dels animals. Els va fer pensant que poguessin valer-se per si mateixos, amb raonament i sentit comú en les seves accions. Les seves característiques físiques eren distintives en el seu caminar, comportament i intel·ligència. Tenia la capacitat de construir les obres que necessitessin per realitzar les seves activitats.
De la mateixa manera, tenien domini sobre els animals per domesticar-los, a l'igual que podien treballar les terres pel que fa a cultius, sembra i recol·lecció de les seves collites. Una cosa únic que Prometeu els va atorgar als humans va ser el poder fer foc, Fet que va enfadar tant a Zeus doncs això era una atribució que corresponia només per als déus. Aquesta i altres gestes més el van portar a patir una horrible condemna.
Fetes de Prometeu
Prometeu era un personatge audaç, enginyós, determinat en evadir a qui s'interposés en el seu camí per tal d'aconseguir el seu propòsit d'ajudar a la humanitat. No temia als antics déus de l'Olimp ja que ell pertanyia a una altra espècie superior, era un tità, Éssers que habitaven l'univers abans de l'arribada d'aquestes deïtats gregues. Aquestes qualitats d'aquest personatge li van agregar el valor necessari per fer els actes heroics cap a les persones.
Tal va ser el cas d'atorgar-li el foc dels als humans. Va passar quan Prometeu li demana a Zeus li permeti als seus humans a tenir foc, així aquests podrien fer moltes obres i cuinar els seus aliments. No obstant això, Zeus es va negar a fer-ho; cosa que va molestar molt a Prometeu, de manera que en un descuit de l'déu sol, va poder treure alguna cosa de flama ardent i portar-als seus estimats humans. Aquesta acció va marcar l'inici de la venjança de l'déu de déus contra el tità.
Com si fos poc, amb la intensió de donar-los bon menjar als mortals de l'món, burlar per segona vegada a Zeus a l'enganyar amb una ofrena de bou. Aquesta els corresponia als déus, amb enginy Prometeu es la va atorgar als humans perquè mengessin ric en aquesta ocasió. A partir d'aquest moment, aquest déu li va declarar la més cruel sentència grega a l'generós tità, com a càstig per la seva imperdonable mala jugada.
Càstig a Prometeu
Zeus, indignat per la gosadia de Prometeu, considerant-la com burla als déus, ordenar a Hefest ia Cratos a encadenar eternament a una roca a la muntanya Caucas. Allà estaria per sempre sense algú que trenqués les seves cadenes.
Fins que un bon dia, Hèrcules, Qui va de pas per la zona acompanyat d'arc i fletxa, veu a l'patit tità i publicar-la sense pensar-ho dues vegades. No cal dubtar que Prometeu estigués infinitament agraït a Hèrcules per aturar-se a deixar-lo anar.
Prometeu i Pandora
Un cop alliberat Prometeu de l'etern càstig, a Zeus li augmenta la set de venjança de manera implacable. Qui podria imaginar el que seria capaç de fer ple de tant odi i maldat contra el tità i tota la humanitat? Només una ment tan perversa podia maquinar la maquiavèl·lica venjança.
Es va reunir amb altres déus molt poderosos i així confabular en la seva pròxima venjança. Quin seria la seva propera jugada? Fer una bella dona per regalar-la a Prometeu, el seu nom era Pandora. Ella portava amb si un obsequi letal que havia de lliurar-li a ell.
En aquesta creació van participar Hefest qui va prendre argila i va fer tota la part física, Atenea li va fer tot el vestit que portava, mentre que Hermes es va dedicar a donar-li la feminitat i la dolçor en el seu tracte. Finalment, Zeus va ser qui li va donar la vida i va fer l'obsequi que ella tenia per Prometeu.
Ja quan ella estava a punt, Hermes se la va emportar a Prometeu. Per descomptat, ell sabia que alguna cosa dolenta tramaven això ferotges déus. Tot i haver-li advertit al seu germà sobre el pla macabre de Zeus, Epimeteu va cedir a la seva bellesa i no va poder resistir casar-se amb ella.
Un desgraciat dia la bella dona va obrir l'obsequi, una caixa que portava totes les desgràcies que patirien la humanitat. Els mals es van regar al llarg de la terra sense que algun se salvés d'ells. en aquesta caixa de Pandora també contenia l'esperança, la qual no es va escapar juntament amb els mals i desgràcies, perquè ella la va tancar abans que aquesta sortís.
Fins aquí es coneix la llegenda d'aquests famosos personatges que tant ens inspira. Prometeu va ser un exemple de generositat a la humanitat. Va rebutjar un regal molt cridaner perquè no tenia confiança dels que se l'havien donat i, tot i que va advertir al seu germà sobre això, aquest no va fer cas i tots van patir les terribles conseqüències.
